Ser mestre
L’altre dia vaig trobar un vídeo que em va agradar molt anomenat “Ser mestre”, per tant, vaig pensar que seria interessant començar la següent classe amb ell.
El vídeo conta la història d’un xiquet al qual deixen en un col·legi intern on no pot veure massa als seus pares. Al principi del vídeo es veu com el xiquet està desesperat perquè no rep l’ajuda de cap persona. Les classes se li fan un món on només veu un muntó de lletres però no entén res, està totalment sòl, ja que no coneix a ningú...en resum, no té il·lusió per res. A més, l’ajuda del professor és nul·la, podem veure com crida als xiquets per no entendre les cosses, cosa que fa que es neguen a voler aprendre.
En una imatge apareix el xiquet dalt de l’edifici mirant cap avall pensant en deixar eixe lloc, però de sobte apareix un company i li diu que al dia següent anava a arribar un professor nou, que segur que tenien sort i aquest els tractaria bé.
Quan arriba el professor nou, observa que el xiquet es nega a dibuixar, a fer els deures, en conclusió, no fa res a les classes. El professor intenta parlar amb ell però aquest ni contesta. Això canvia quan li diu que sap pel que està passant i que el va a ajudar, lo que fa que inevitablement aparega un somriure en el seu rostre.
Desde eixe moment, en els moments lliures com en el pati i després de les classes, el professor es queda amb aquest xiquet per a ajudar-li a que siga capaç de poder seguir el ritme de la classe i entendre les cosses. L’ensenya a escriure les lletres, els nombres, a dibuixar...tot d’una manera molt didàctica amb jocs. En les escenes es pot veure com el professor gaudeix ensenyant al xiquet i com l’ensenyament és de tu a tu. Em va agradar molt com el professor s’involucra amb el xiquet, ja que no es dedica simplement a explicar-li com es fan les coses, sinó que les fa junt a ell, mostrant-li la seua confiança i que va a estar ahí per ajudar-li en qualsevol moment.
Durant el vídeo es veu com el xiquet va progressant poc a poc i per tant, com va sent més feliç aprenent.
Finalment, per finalitzar el curs el professor fa un concurs de dibuix per a tots els xiquets del col·letgi i quan arriba el moment, en realitat ell està esperant que es presente el xiquet al qual ha estat ajudant.
Després d’una estona arriba, i immediatament es posa a fer la seua pintura. Al final del vídeo es veu el dibuix realitzat pel professor el qual és una representació del xiquet, lo que fa que el xiquet plore de la emoció per sentir el suport i l’estima que necessitaba en eixos moments.
Crec que el vídeo està relacionat amb el que explicàrem el dia anterior, és a dir, amb el tacte pedagògic i açí es veu molt clarament, ja que el professor en lloc de parlar mal al xiquet per no saber fer bé les cosses, el que fa és animar-lo i ajudar-lo per poder superar-se i progressar fins a arribar a fer les coses correctament. A més, altres professors al veure que el xiquet es nega a fer les cosses podrien haber-lo deixat i continuar amb la resta d’alumnes que sí que estan interessats en participar a classe, però al contrari, ell l’ajuda inclús més que als altres.
En la meua opinió és un vídeo que mostra dos clars exemples de professors: aquells que ho fan per treballar en alguna cosa sense voler fer-ho realment, que són els que no aconsegueixen transmetre coneixements als xiquets ni valors de la vida, i aquells que ho fan per pura vocació, que són els que realment disfruten fent-ho i ho transmeteixen als alumnes i al seu entorn.
Em va parèixer molt bonic com una persona pot fer que un xiquet progresse i recupere la il·lusió, que oblide els seus problemes i que els superen junts. Realment em va emocionar com el mestre volca el seu cor en el xiquet, li entrega tota la seua confiança i li demostra que realment és molt important per a ell. Crec que li deixa clar que no està sol i que encara que no estiga amb els seus pares i en sa casa, tant ell com el col·letgi seràn com el seu segon llar.
Comentarios
Publicar un comentario